Manel Ledesma September 27, 2015 at 10:21AM via Facebook

SENSE MIRAR ENRERE TONI SOLER 26/09/2015 19:19 PROPOSAR. A les assemblees de l’antiga Roma, davant de qualsevol proposta dels magistrats, no es deia sí o no ; es votava uti rogas (tal com proposes) o bé antiquo (prefereixo el d’abans). També en la moderna democràcia la gent s’encomana als polítics perquè formulin propostes, i es reserva el dret d’acceptar-les o rebutjar-les. En un moment d’atzucac polític és imperatiu fer arribar propostes al poble, i a la Catalunya d’avui qui té la iniciativa, és a dir, qui proposa -amb tot el risc i tota la vehemència-és el sobiranisme. Cap altra via ha demostrat ser prou corpòria, ambiciosa i realista. Cap altre anhel no s’ha expressat de forma tan massiva durant tant de temps. Cap moviment popular ha demostrat la mateixa transversalitat i determinació. En la històrica cita d’avui, l’única alternativa a la independència és votar antiquo, és a dir, el manteniment de la situació actual, la que tots volem abandonar sense mirar enrere, la que ens ha fet sortir al carrer per defensar coses que semblaven òbvies, i per exhibir, amb sorpresa, la nostra pròpia audàcia. DIGNITAT. La campanya electoral ha posat a prova la massa crítica del sobiranisme, la seva capacitat de resistència i de sacrifici, la seva voluntat de deixar-ho de banda tot, en benefici del bé suprem, que és posar la victòria en mans de la gent. Per honorar antigues lluites, defensar l’interès dels qui més ho necessiten, donar als que han de venir totes les eines per llaurar el seu futur, proclamar als quatre vents que som una nació perquè volem ser-ho i perquè, si bé no hem triat on naixem ni quina llengua ens ha ensenyat la nostra mare, sí que volem triar la mena de país que volem ser. Ens hi han ajudat des de fora, amb insults, amenaces i extorsions de tota mena, que converteixen el sufragi en un exercici de dignitat i de ciutadania: votarem per demostrar que som ciutadans i no un ramat espantadís, que la nostra democràcia està lliure de tuteles i que queda molt lluny l’època en què el cacic, el governador civil i el bisbe deien a la gent del poble què els convenia votar. AVENTURA. Votarem també perquè ja no ens sentim acomplexats, i els insults ens rellisquen; i també, i sobretot, perquè tenim moltes ganes d’intentar-ho; perquè ens ho hem guanyat a pols fent una exhibició de civisme, paciència, unitat i determinació. Tenim l’autoestima necessària, després de segles d’acomplexament, després de fer cas als paternalistes d’aquí i d’allà, que ens deien que som bons per produir però no per governar. Alguna cosa devem haver fet bé, i alguna cosa devem haver après de tot el que hem fet malament, si, després de segles d’ensopegar amb les nostres pròpies pedres, i d’estavellar-nos contra una paret, ens disposem a saltar-la, no pas perquè ens esperi un paisatge florit i assolellat, sinó perquè no volem que una veu llunyana i autoritària ens digui què podem esperar i què no. Alguna cosa d’especial, alguna guspira interior deu tenir aquesta generació, si ha decidit posar-se a prova i protagonitzar una aventura col·lectiva tan enorme, l’aventura de la nostra vida. Estem ebris de futur però pensem en tot el que hem deixat enrere. I recordem Pere Quart, quan es planyia de l’absència de Machado: “Antonio, si veiessis aquests dies!”