Manel Ledesma September 13, 2015 at 10:26AM via Facebook

DUES ESTRATÈGIES ENFRONTADES SUSO DE TORO 12/09/2015 18:52 Catalunya va entrar fa cinc anys en un procés accelerat de canvi sense marxa enrere. Com si fos una adolescent que passa de la pubertat a l’adolescència, la societat catalana està posseïda per un còctel hormonal i viu una transformació. Aquesta transformació s’està donant per l’evolució natural del cos social, però està molt condicionada per una dialèctica salvatge amb l’Estat. El que envien la política espanyola i els mitjans de comunicació madrilenys a la societat catalana no són atacs polítics, és pur foc ideològic. No hi ha per on agafar-ho, els més fins recorren a l’economia, bé per dir-los que la independència és impossible perquè no poden pagar-la, bé per reprotxar-los que són uns egoistes que pretenen deixar Espanya arruïnada. Però el dia a dia va, amb tots els matisos, des de l’insult fins a l’amenaça amb l’exèrcit. Va ser i és impossible un debat polític racional, perquè els poders radicats en la Cort ho van impedir conscientment per no deixar cap sortida i que les coses arribessin aquí. La situació actual és exactament la que desitjaven. Una situació de tal pressió que a la pràctica ha liquidat o ha tornat insignificants partits de certa arrel històrica, entre els quals hi ha el que va ser el PSUC, el PSC, Unió... La decadència d’unes propostes i l’ascendència d’altres. Naturalment, el radicalisme de les pressions sobre la societat catalana defensa uns interessos particulars, però se sosté sobre l’incivisme i la ignorància supina dels mitjans socials i polítics cortesans. Incivisme, ignorància i radicalisme. ¿Era ignorància barrejada amb interès, era provocació o era totes dues coses alhora que Rajoy digués fa un any que “el poble català i la resta dels espanyols estan barrejats, tenen la mateixa sang”? ¿És ignorància barrejada amb interès, és provocació o és totes dues coses alhora que l’actual Pablo Iglesias apel·li a “aquesta gent de barri que no s’avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys”? Persones que manegen aquesta ideologia nacionalista basada en la sang i l’estirp i no en la voluntat lliure de la ciutadania governen Espanya o diuen voler governar-la. Per comprendre el segle XX espanyol i la matriu vuitcentista de la cort madrilenya cal seguir llegint Pérez Galdós. I és que l’estratègia del nacionalisme espanyol, davant l’estratègia independentista, es basa en la divisió per ètnies, en el racisme. Una d’aquestes ètnies imaginades apareixerà caricaturitzada com a “pobres immigrants que parlen castellà” enfront de “rics catalans corruptes”. I per a aquests últims els mitjans de comunicació madrilenys ja manegen una consigna, “el 3%” afegit sistemàticament com a burla a qualsevol cosa relacionada amb Catalunya. La immigració massiva d’espanyols no catalans és un fet que va determinar la història de Catalunya. Innumerables històries personals i familiars i un fenomen social, econòmic, cultural decisiu en la configuració de la societat. Aquest tret marcat de la societat catalana està sent utilitzat d’una manera irresponsable des de fa dècades en el joc polític per sotmetre les seves aspiracions nacionals. La integració d’una gran quantitat de població immigrant sempre és un desafiament complicat. Més, quan la immigració es dóna dins d’un mateix estat, des d’un territori a un altre que té una cultura i una consciència nacional diferents, ja que la persona immigrant té la consciència de seguir sent a la mateixa nació. Incorporar les persones immigrants a un projecte cívic compartit ha de ser el principal objectiu de qualsevol societat que aspiri a una vida social democràtica. ¿Es va aconseguir això a Catalunya? ¿En quina mesura? És un tema llarg i apassionant que mereix ser explicat amb humilitat i reconeixement. Però “cal fomentar l’emigració de gent de parla castellana a Catalunya i València per així assegurar el manteniment del sentiment espanyol que comporta”, deia el llavors president del govern Leopoldo Calvo-Sotelo, i aquesta consigna miserable resumeix encara ara el sentit de la batalla política de les diverses famílies de l’espanyolisme en aquesta campanya. L’espanyolisme ficarà el dit en aquesta ferida històrica i social i dins de cada ciutadà català per dividir l’electorat, dividint així la societat. Si els polítics espanyols i els mitjans madrilenys insisteixen en el 3% i en la figura de Pujol és precisament perquè necessiten retrotreure la societat catalana a un estadi anterior, quan el protagonisme el tenien unes elits econòmiques i socials limitades, i per no reconèixer que ara el protagonisme polític és transversal i profundament democràtic. El sentit d’aquesta estratègia és liquidar el que està plantejat en aquest moment: l’enfrontament entre dues estratègies nacionals enfrontades. D’una banda hi ha el desig de les elits que subjecten l’Estat de mantenir la situació actual i, de l’altra, el desig català d’existir amb sobirania sobre el seu destí col·lectiu. Són desitjos que es poden defensar amb arguments a favor o en contra. De fet, les enquestes mostren que tant a Espanya com a Catalunya hi ha parts de la població més o menys nombroses a favor d’una cosa o de l’altra. Però el que es fa des de la política espanyola i els mitjans de comunicació madrilenys és destructiu. En primer lloc se li diu a una part de la ciutadania que, a causa del seu origen, no és realment catalana, per enfrontar-la a l’altra part, que, suposadament, sí que ho seria. Segons això, Ramon Espadaler, d’Unió, per exemple, seria un català autèntic però David Fernàndez, de la CUP, no ho seria a causa del seu lloc d’origen i la seva ascendència zamorana. ¿Té això alguna cosa a veure amb la realitat social i política catalana que s’està expressant? ¿No és un insult a milions de catalans i al conjunt d’aquest país? Que els catalans tenien raó quan un cop i un altre van protestar reclamant drets democràtics ho demostra que fins i tot Rajoy parli, ara!, de reformar la Constitució. Que el ministre Margallo ofereixi ara reformar-la, blindar la llengua, ampliar finançament, IRPF... Tants insults per a això? Però un resultat de la difamació continuada als catalans que es veurà d’aquí poc és la degradació de la societat espanyola fins a uns nivells que ens faran sentir fàstic a tots. I és que no es pot caure gaire més baix sense sentir vergonya de viure en un país on els dirigents polítics són tan maleducats, ignorants, incívics i xenòfobs. Aquesta estratègia de l’espanyolisme ens envileix a totes les persones que vivim en aquest Regne d’Espanya.