Manel Ledesma July 25, 2015 at 10:09AM via Facebook

Salaris baixis per ser competitius? FALS! Considerem un país imaginari on coincideixin els següents factors: una de les taxes de natalitat més baixes del món, una de les proporcions més altes del món de població amb un títol universitari, la ubicació en el mercat més gran i més pròsper del món, una tradició industrial que ha estat constantment revitalitzada gràcies a una considerable inversió estrangera i, finalment, que està dotat d’uns atractius turístics extraordinaris, els quals, explotats de manera decidida, l’han portat a esdevenir un dels líders mundials en recepció de visitants. Lògicament, hauríem d’esperar que la coincidència d’aquests paràmetres fes que l’afortunada mà d’obra d’aquest país estigués molt ben pagada, perquè hauria de ser escassa i ben formada. Si no tan ben pagada com la suïssa, almenys tant com l’holandesa, posem per cas. Tant a Catalunya com al conjunt espanyol coincideixen aquests cinc factors. Particularment en el cas català, tenint en compte que la natalitat ja justificava anàlisis alarmistes als anys trenta (Catalunya, poble decadent, 1935) i que la seva industrialització va ser molt primerenca. Pel que fa al conjunt espanyol, la natalitat va caure sobtadament a partir de 1975, quan el país ja estava mitjanament industrialitzat. Ara bé, a Catalunya i al conjunt espanyol els salaris tornen a ser baixos. Com s’explica aquesta paradoxa? Aconseguir-ho no ha estat fàcil, i s’ha fet a còpia d’aplicar polítiques fonamentades en una idea radicalment equivocada: que per ser competitius cal que els salaris siguin baixos. Es tracta d’una idea intuïtivament atractiva però, insisteixo, radicalment falsa. En realitat, la competitivitat no és la conseqüència dels salaris baixos, sinó el que permet que els salaris siguin alts. Es considera que Suïssa és el país més competitiu del món, i és justament la seva competitivitat el que li permet pagar uns salaris tan extraordinàriament alts. Si consultem la llista dels països més competitius del món, per exemple els top 10 que publica l’organització World Economic Forum, no hi trobem cap país de salaris baixos, sinó només països de salaris molt alts, com els Estats Units, Finlàndia, Alemanya, els Països Baixos, Suècia, la Gran Bretanya... o altíssims, com Suïssa. Tots aquests països comparteixen la convicció que la competitivitat no s’aconsegueix a base de contenir els salaris, sinó d’apostar per la innovació i la productivitat: la recerca i el desenvolupament, la transferència de tecnologia, la inversió en infraestructures logístiques crucials per connectar els centres productius amb els principals mercats, la formació professional i universitària, etc. Això és coherent amb l’aposta per sectors productius que creen pocs llocs de treball, però és que, amb les natalitats que tenen, no els en calen gaires. Per contra, aquests sectors creen bons llocs de treball: qualificats i ben remunerats. ¿Com ha estat possible enganyar la població catalana/espanyola perquè hagi acceptat pacíficament que, malgrat gaudir d’unes condicions òptimes, encara siguem un país de salaris baixos? Fonamentalment, a base de suggerir-li la falsedat que a Catalunya/Espanya s’ha creat un nombre insuficient de llocs de treball, i que crear-ne més exigeix “reformes” la major part de les quals es tradueixen en el fet que, d’una manera o altra, els de baix visquin pitjor. No sols es tracta dels salaris baixos, també dels horaris comercials, de suportar un turisme massiu o la desprotecció de l’entorn. Aquesta falsedat és la que justifica l’aposta forassenyada per sectors tan poc productius com el turisme i la construcció. En realitat, a Catalunya/Espanya s’ha creat una quantitat enorme de llocs de treball. En el moment més negre de la crisi, l’any 2013, a Espanya hi treballaven un 54% més de persones que trenta anys enrere, i a Catalunya un 64% més. A Alemanya, per parlar d’un país més ben governat, només s’havien creat un 19% més de llocs de treball (minijobs inclosos!). Deixant de banda Irlanda, el país d’Europa occidental que més se’ns acostava era Àustria, amb un 26%. A l’envejada Finlàndia l’augment era inexistent: només hi treballava un 1% més de persones que aleshores. Ara bé, les taxes d’atur d’aquests tres països se situaven entre el 5% i el 8%. En el moment més negre de la crisi. Com que s’acosta una campanya electoral, torno a sentir polítics que declaren que una de les seves prioritats serà la creació d’ocupació. Valdria més que fos la millora de les condicions de la gent que treballa, i potser valdria la pena que, en el frontispici d’algun edifici de la nova república, gravéssim una frase com “L’objectiu de la competitivitat és la millora de la qualitat de vida dels ciutadans”.