Manel Ledesma May 26, 2015 at 10:06AM via Facebook

BADALONA, EL NOU LABORATORI POLITIC XAVIER CASALS 25/05/2015 21:03 Les eleccions sembla que han marcat una temptativa de reinvenció del PP com un partit de dues ànimes: una d’estatal, governamental i allunyada d’excessos retòrics i l’altra local, dretana i populista “Netejant Badalona” ha estat el controvertit eslògan de l’alcalde del PP Xavier García Albiol en una campanya centrada novament en l’ordre públic i la immigració. Recordem que aquest polític es va endinsar en aquesta via als comicis locals del 2007 (amb el vídeo Siete minutos ) i als del 2011 es va alçar amb l’alcaldia després de titllar els gitanos romanesos de “plaga”. Malgrat la polèmica, el seu suport a les urnes ha crescut: el 2007 va pujar de 5 a 7 regidors (va passar del 17,5% dels vots al 21,8%); el 2011 en va assolir 11 (33,4%) i ara ha baixat a 10, tot i aplegar més vots (34,3%). Altres líders del PP han volgut utilitzar aquest discurs, especialment Sonia Esplugas a l’Hospitalet de Llobregat, i Alberto Fernández Díaz ha alertat sobre la creació de “guetos islàmics”. ¿Som davant d’un gir tàctic del PP o d’un canvi de rumb? Ens inclinem per la segona opció. Cap a un PP amb dues ànimes? Per raonar-ho ens cal remetre a les eleccions celebrades des del 2003, que van generar a Catalunya una dreta populista dual: l’albiolisme, a l’àrea metropolitana, i la Plataforma per Catalunya (PxC), amb arrelament inicial a la Catalunya Central i seu a Vic. El plataformisme va despuntar als comicis del 2003, es va consolidar als del 2007, quan va ser segona força a Vic (18,5%), i als del 2011 va irrompre als consistoris metropolitans: l’Hospitalet (7,3%), Santa Coloma (9%), Sant Boi (10,4%), Sant Andreu de la Barca (5%) i Viladecans (5,5%). En els comicis que s’han celebrat ara, amb una PxC en crisi i una davallada de suports, el PP sembla que hagi volgut conformar a l’àrea metropolitana una dreta populista prenent com a flotador la recepta Albiol. Així, la immigració i la seguretat ciutadana han guanyat centralitat en el seu missatge, cosa que permet adreçar-se a un electorat transversal i amb presència de sectors populars (Albiol va captar el 2011 més del 50% dels vots del barri de Sant Roc). Aquest discurs, a més, facilita projectar-se com a partit de protesta davant problemes atribuïts als “de fora” i en el pla identitari afirma l’eix que contraposa autòctons i forans davant del que bascula entre catalanitat i espanyolitat. Des d’aquesta òptica, les eleccions sembla que han marcat una temptativa de reinvenció del PP com un partit de dues ànimes: una d’estatal, governamental i allunyada d’excessos retòrics (visible en el lema “Treballar, fer, créixer”) i l’altra local, dretana i populista (palesa en l’eslògan “Netejant Badalona”). Tanmateix, la fórmula només ha funcionat a Badalona, amb un líder carismàtic consolidat, i la formació s’ha ensorrat a Catalunya. En la seva fallida hi han influït en grau divers el desgast causat per l’acció de govern de Mariano Rajoy (que ha aplicat mesures oposades a les que va anunciar al programa), la corrupció i la competència de Ciutadans (C’s). Aquest partit sembla que configuri un pla Renove de l’espai autoanomenat constitucionalista, amb un dirigent telegènic -Albert Rivera- que promet canvi i transparència. És simptomàtic respecte a això que la cap de llista de C’s a Barcelona hagi estat una exregidora i exdiputada del PP, Carina Mejías. Guanyem Badalona, el revers. Aquest reposicionament del PP, però, reflecteix un canvi de gran abast que s’ha produït en molts indrets europeus. Ens referim al fet que el proletariat fabril dels anys setanta es difumina com a col·lectiu i es dilueix la identitat de classe que el vinculava a l’esquerra. Això afavoreix l’emergència d’identitats ètniques i el suport a missatges que operen en la divisió entre estrangers i forans. Tanmateix, aquest discurs ha perdut volada a Catalunya en aquests comicis: la PxC ha passat dels 67 edils obtinguts el 2011 (2,3%) a 8 (0,8%) i el PP de 473 (12,6%) a 214 (7,4%). A la vegada, com va assenyalar el politòleg Herbert Kitschelt el 1997, l’emergència d’una dreta populista acostuma a ser paral·lela a la d’una esquerra llibertària. Aquest fenomen s’ha constatat en aquestes eleccions en l’ascens de la CUP i, sobretot, de coalicions assembleàries apuntalades per Podem, de les quals la d’Ada Colau ha estat emblemàtica. Badalona també ha esdevingut un laboratori vistós d’aquesta fórmula: la llista Guanyem Badalona en Comú, que ha reunit la CUP i Podem, ha estat segona força, amb 5 escons (17,4%), i pot vertebrar una alternativa a Albiol. La segona onada populista. A tall de conclusió, considerem que aquests comicis han mostrat el sorgiment d’una segona onada populista. La primera va ser el 2003 a la Catalunya Central amb la PxC i, seguint el patró de Kitschelt, va ascendir simultàniament una esquerra llibertària: la CUP. Vic va ser el laboratori d’aquesta tendència, ja que als comicis del 2011 la PxC va assolir el 20% dels vots i la CUP l’11%. Enguany s’ha fet visible una segona onada, ara amb formacions d’àmbit estatal i metropolità. Ens referim al gir dretà del PP i l’ascens de Podem, i Badalona n’és el laboratori, ja que el PP i Guanyem hi sumen el 51,8% dels vots. Ara caldrà veure la intensitat i durada d’aquest cicle, però sembla que repeteixi el patró del precedent: decau la dreta populista (primer la PxC i ara el PP) i la nova esquerra atrau el vot de protesta i es consolida (primer la CUP i ara Podem).