Bon article de Toni Soler sobre l'abdicació i com ens afecta als catalans. Mai el resultat d’unes eleccions europees havia tingut tanta transcendència, almenys per a Espanya. No es pot dir que la renúncia del rei es derivi directament dels resultats de diumenge passat, però segur que al monarca no li va agradar veure la caiguda del bipartidisme, l’auge de Podem, la victòria republicana a Catalunya, els grans resultats de Bildu a Euskadi i a Navarra... Tot apunta a un canvi de règim i és ben normal que el rei, que està en baixa forma però és ben conscient de la situació, decideixi que és hora de plegar veles per no arrossegar la Corona en la seva inevitable caiguda, i per contribuir a un nou cicle polític en un país que per moments presenta símptomes de fallida política, institucional i fins i tot moral. Segurament la història serà benèvola i ressaltarà més el rei que va gestionar la transició democràtica que no pas la caricatura que hem hagut de patir aquests últims anys, adornada pels escàndols palatins i l’ombra de la corrupció. Encara que Espanya visqui moments d’efervescència i de revolta cívica, Joan Carles I és una figura que desperta més compassió que animadversió en bona part del territori espanyol, i els republicans impacients faran bé de tenir-ho present. Per altra banda, la figura del príncep hereu gaudeix de bona salut mediàtica, i, si encerta els seus primers passos, el futur Felip VI serà rebut a Espanya com l’herald d’uns temps millors. I Catalunya? És gairebé segur que el procés sobiranista ha influït en la decisió del rei i en la necessitat d’una reacció institucional que demostri la voluntat dels poders de l’Estat d’agafar les regnes de la situació, i assumir si cal la necessitat d’una reforma que complagui les aspiracions d’una part dels catalans que en els últims anys han abraçat l’independentisme. En aquest sentit, és més que possible que el nou rei s’apressi a fer gestos envers Catalunya, de cara a generar un nou marc d’empatia que evidentment s’havia perdut amb Joan Carles I. La monarquia pot esdevenir, doncs, a través de la figura del nou rei (un rei nou de trinca, no contaminat, excepte pel seu nom), la clau de volta d’un nou pacte constitucional entre Catalunya i Espanya. Això és el que esperen amb candeletes els partidaris de la tercera via. Les dues repúbliques I si una part del catalanisme es pot veure seduït per aquest intent regeneracionista, una altra part ben significativa pot sentir-se cridada, com el 1931, a lligar el destí de Catalunya al d’una Tercera República Espanyola. Ara mateix ja circulen convocatòries diferenciades que remeten inevitablemente a un nou 14 d’abril. ICV, a favor de la república a seques (Companys), i ERC a favor de la República catalana (Macià). La reivindicació social i la nacional, de vegades coincidint, de vegades mirant-se de reüll. I el 9-N a l’horitzó... Uns i altres, els partidaris d’una tercera via felipista i els entusiastes d’un republicanisme federalitzant espanyol, haurien de recordar els anys trenta. Quan el catalanisme ha lligat el seu destí a una de les dues Espanyes sempre n’ha sortit escaldat. Felip VI continua representant la unitat d’Espanya. I Espanya continua tenint un fort component monàrquic, encara que a Twitter sembli el contrari. Els partits catalans han de mantenir la seva agenda, parar atenció al que passa i no permetre que el vesper polític espanyol faci pagar a Catalunya els plats trencats, com altres vegades. Quan parlem de com ha de ser la Catalunya lliure del futur, el debat monarquia-república no existeix, i això és un avantatge evident.
No hay comentarios:
Publicar un comentario