Article de Toni Soler. Molt bo per posar les coses en perspectiva! CAP ENRERE. La modernor obliga a mirar sempre cap al futur i mai cap al passat. Aquesta manera de fer té molt d'èxit, sobretot perquè fer prediccions està a l'abast de qualsevol. Els gurus econòmics es passen mitja vida fent profecies i l'altra mitja, com deia aquell, explicant per què no s'han complert. Però sense sentit històric no hi ha manera de jutjar el present; no hi ha diagnòstic vàlid, i per tant no hi pot haver prospectiva. Això val per a les societats tant com per als individus. Ahir llegia que, per millorar la seguretat dins dels automòbils, les autoritats de trànsit volen que els nens seguin mirant cap enrere. Mentre el cotxe avanci, la canalla ja no veurà horitzons que s'acosten, sinó llocs i coses que s'allunyen. Potser tots hauríem de fer el mateix quan avancem per la ruta de la vida. Cal saber, a cada pas, què estem deixant enrere. Entendre que el present és un resultat. Fixar, en la mesura del possible, una tendència i una direcció. ELS SOMNIS DE 1980. Mirem enrere, i fixem-nos en la Catalunya de 1980. En un primer cop d'ull, hi veiem la il·lusió col·lectiva pel retorn de la democràcia i de l'autonomia. Però quan enfoquem bé, veiem una societat castigada per la crisi, amb una cobertura social precària, un equipament cultural de tercera, un territori malmès per l'urbanisme desaforat i la simple inexistència d'això que avui en diem polítiques mediambientals; veiem també una escola en què el català té una presència anecdòtica; un idioma sense presència pública, pràcticament absent en els mitjans de comunicació i en la cultura de debò (de la que es fa en català en diuen cultureta ). Veiem un isolament profund -més indiferència que hostilitat- entre els de casa i els de fora. Veiem una Barcelona grisa que no surt a cap mapa. Veiem que els partits majoritaris estan fortament sucursalitzats. Veiem que l'aspiració general és un Estatut d'Autonomia de pa sucat amb oli, i que els més abrandats -els d'ERC- es proclamen ¡federalistes! I veiem, sobretot, que tot s'esdevé sota l'atenta mirada dels militars i dels residus franquistes que continuen incrustats en totes les capes de la vida pública. SOM AQUÍ. Aleshores torno al present i m'adono que, passats aquests 33 anys, després d'una lenta recuperació i d'una expansió econòmica sense precedents, tornem a patir una crisi galopant que amenaça de retornar-nos a la casella de sortida. Però ho fem en un país més ben travat, més format, laic i solidari, amb una capital potent i de referència, amb una població on gairebé tots som fills o néts de catalans i no catalans; amb un idioma que té una fortalesa inèdita com a vehicle de comunicació i de creació cultural. Amb una majoria absolutíssima de partits sobirans que demanen sense embuts l'autodeterminació, amb un PSC que, si més no, es busca a si mateix i es resisteix a rebre ordres; veiem un projecte sobiranista democràtic que il·lusiona, que ha aconseguit aplegar adhesions ben diverses i que respon al simple fet que, entre tots, i des de la pluralitat, hem aconseguit que Catalunya sigui el nostre marc polític i social de referència, el terreny de joc on s'ha de treballar perquè les coses millorin. I un cop fet tot això, reflexionem i pensem que, al cap i a la fi, Déu n'hi do. Aleshores girarem la mirada cap al futur i veurem un cel ple de núvols negres; però potser ara els mirarem diferent, perquè hem recordat el camí que hem recorregut i tot allò de què hem estat capaços en tan poc temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario